Doncs al cap de força temps he acabat les meves obligacions com a estudiant universitari i puc dedicar-me altre cop al blog.
Tantes hores d'estudi donen moltes coses a pensar entre els descansos, algunes idees de bones i altres de no tan bones.
Aquest semestre ha sigut molt profitós a la universitat i no pel temari sinó pel que fa a la gent que he conegut.Gent que realment té moltes ganes de saltar a la vida professional, amb molt bones idees, amb molt potencial i això m'ha encantat perquè cada persona m'ha aportat nous coneixements i noves visions.
Durant els 4 anys de carrera que porto no he conegut quasi a ningú que tingui claríssim que vulgui ser emprenedor. No estudio ni física, ni matemàtiques, ni tampoc educació social, estudio ADE i crec que és la facultat on hauria de freqüentar més aquesta ambició i visió. També hem de tenir en compta que segons varis estudis realitzats a l'estat espanyol el 65% dels estudiants volen ser funcionaris i només el 12.4% volen crear el seu propi negoci.
A EEUU es contrasta en que un 73% del estudiants s'han plantejat ser empresaris. Ja sabeu que no és la primera vegada que ho comparo amb EEUU. Encara ens queda molt per créixer en aquest àmbit.
És molt trist que la meta de la gent sigui ser funcionaria (amb tots els meus respectes envers als funcionaris, ja que alguns són molt necessaris). Segurament es qüestió de temps perquè les estadístiques s'estabilitzin a la tendència de EEUU.
La diferència entre aquests dos perfils d'estudiants es diferencien pel grau d'ambició.
Quan dic ambició no em refereixo a nivell econòmic. Em refereixo a l'hora de aconseguir objectius.
I es que mentre uns van a buscar l'objectiu possible, els altres fan un pas més i van a buscar l'objectiu impossible.
I es que mentre uns van a buscar l'objectiu possible, els altres fan un pas més i van a buscar l'objectiu impossible.
Ja sabeu que m'agrada fer comparacions amb altres temes. Crec que l'imatge que veieu és la que més bé descriu el que és l'ambició.
Com deu ser llevar-te un dia a l'hospital i veure que et falta gran part del teu cos? Imagino que ha de ser horrible i segurament no em puc fer ni una petita idea de la sensació. Però estic segur que l'última cosa que penses es que et pujaràs a una cadira de rodes de competició. Això és ambició, creure amb el que per uns és impossible.
Com deu ser llevar-te un dia a l'hospital i veure que et falta gran part del teu cos? Imagino que ha de ser horrible i segurament no em puc fer ni una petita idea de la sensació. Però estic segur que l'última cosa que penses es que et pujaràs a una cadira de rodes de competició. Això és ambició, creure amb el que per uns és impossible.
Realment en aquest aspecte encara he de millorar molt més, i gràcies a grans persones puc millorar cada dia una mica més.
Prometo actualitzar molt més sovint a partir d'ara.
Gaudiu d'aquest cap de setmana!
